Reporters per un dia: MARÇAL CRUZ

Seguim amb la sèrie de reportatges d'atletes del Club Atletisme Sant Celoni, i avui tenim dues novetats: ens aturem en un atletà veterà i no fem un reportatge, sinó tot un documental!!!

_________________________________________________________________________________________________________

🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃 MARÇAL CRUZ 🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃

_________________________________________________________________________________________________________

Nascut el 1973, en Marçal va tenir una primera etapa al nostre Club durant les temporades 2007-2010. Afortunadament per a nosaltres, es va reincorporar la temporada passada, 2017-2018 per la porta gran, ja que va tornar al club assumint gairebé totes les tasques posibles: atleta veterà que tot ho guanya, entrenador de llançaments dins i fora de la gàbia, entrenador que se'n cuida dels atletes que han d'anar al CAR, pare d'atletes de promoció i cineasta ocasional. Oi que va ser un bon fitxatge?

Grup que va anar al CAR de Sant Cugat el passat no

Al llarg de la seva trajectòria ha format part de diversos Clubs:

GEiEG:                                          1984-1992

Club Atletisme Sant Celoni:           2007-2010
GEiEG:                                           2011
Club Atletisme Baix Montseny:     2015-2017 

Club Atletisme Sant Celoni:          2017 actualitat

Va començar al GEiEG amb onze anys, amb una anècdota divertida:

"Tot va començar l’any 1984 quan el meu bon amic Jordi Puig, fondista de Girona i bon amic del cole, em va proposar d’anar-lo a veure córrer a l’estadi del GEiEG de la devesa. Jo tenia 11 anys, i com que queia a prop de casa dels meus avis, li vaig dir que sí. (En aquells temps els nens campàvem lliurement pels carrers) Un cop arribat a l’estadi vaig començar a trobar-me amics de l’escola per tot arreu! Resultava que eren els Campionats Escolars Gironins. Jo, no sé si per empanat o degut al meu aspecte secallós i esprimatxat, no n’estava al cas. Davant de tants amics vaig anar a seure a l’escassa grada de l’estadi amb una colla de la classe amb la qual m’avenia prou bé. Mentre fèiem bromes pròpies de la edat, l’encara bon amic Quim Planas va aparèixer i em va dir; —Vols venir amb mi? vaig a llançar disc!— Com que ja em feia mal el cul de tanta estona assegut, vaig acceptar. Com a mínim ho veuria més de prop.

Un cop arribats a la zona, (sense xarxa protectora ni res) el jutge de la prova (que més tard esdevindria un molt bon amic i referent meu dintre del mont atlètic Gironí, Kiko Gordillo), va començar a apuntar els noms dels participants. Jo contemplava l’escena palplantat, com aquell que va al zoo, sense tenir cap tipus de sensació de formar part d’aquella estampa! de cop vaig escoltar; —Eeh! i tu, com et dius?—, Aquell noi gran em demanava el meu nom, i jo, com no pot ser d’una altra manera, vaig respondre educadament; —Marçal Cruz—. El món em va començar a donar voltes quan vaig veure que l’apuntava al paper!; COM?? Jo llançar això que no sé ni cóm s’agafa? —no no!!—, vaig cridar! —Jo només estic aquí per animar al meu amic Quim!— En Kiko em va mirar amb un somriure sorneguer i em va dir, —Doncs jo ja t’he apuntat, així que hauràs de llançar!—

Perquè ho entengueu bé; encara recordo perfectament els texans, les bambes, la camisa botonada i la jaqueta de beisbol blanca i vermella molt popular en aquella època. Precisament molt d’esport no anava que diguéssim!! Un altre noi que deuria ser infantil de segon any, i que ens passava un parell de pams a tots, no parava de rebre copets a l’esquena de part dels seus contrincants, doncs es veu que mentre provaven fou el que tirà més lluny, i això el feia el clar favorit de la prova. L’un darrere l’altre varen començar a llançar fins que arribà el torn de l’escardalenc Marçal. Em donaren per primer cop a la meva vida aquell curiós artefacte llancívol, i suposo que per la meva cara de perplexitat m’indicaren cap on l’havia de llançar, no fos cas que li fotes pel cap al bo d’en Kiko! els texans, la camisa i jo vàrem entrar al cercle, i com vaig veure fer als altres, vaig agafar embranzida amb el braç per propulsar aquell estrany objecte cap a l’aire, amb tan bona fortuna que es va posar miraculosament a volar!! Semblava que no volia baixar mai del cel! En Kiko, que feia un moment mirava amb cara rara aquell noiet que ni s’havia dignat a posar-se un xandall, ara havia mudat el seu rostre a una expressió més aviat de perplexitat. Varen mesurar el llançament i va resultar que aquell, el meu primer contacte amb un disc, va batre no se quin rècord local. Immediatament en Pere Caula, en aquell moment director de la secció esportiva del GEiEG, va interceptar al noi dels texans i com podreu endevinar, no li va costar molt persuadir-lo per apuntar-se a la escola esportiva del GEiEG. 
I així fou el principi!"

Primers llançaments de martell, al GEiEG

L’any 2007, després de molts anys d’inactivitat esportiva em va venir el cuquet. No era el primer cop que em passava, però si el més intens. Vaja, no era un cuquet, era una tènia!! Com que ja vivíem a Canadà Parc no vaig dubtar posar-me en contacte amb aquell noi amb qui ens vàrem fer amics quan érem cadets als Campionats de Catalunya, i posteriorment en competicions nacionals. Aquell noi de Sant Celoni, que es deia Donato Pacheco, va resultar que no només continuava vinculat a l’esport, sinó que era el president del club!. En Donato em va rebre amb els braços oberts! Vaig estar durant 4 anys en el Sant Celoni lluint la samarreta del club. Bàsicament competint en lliga catalana per donar un cop de ma, fins que la secció esportiva va començar a anar de baixa.

Donato i Marçal

Tots sabem que no hi ha res més enganyós que la memòria, amb el temps els records s’idealitzen i transformen a conveniència de la psique! I jo en tenia un de molt potent que era el meu pas per el GEiEG, allà on em vaig formar com a persona i com a atleta. Així que a finals del 2010, en saber que el Sant Celoni no es presentava a la lliga Catalana de Clubs em vaig sentir alliberat del meu compromís, i vaig voler tornar al meu antic club. A prou feines hi vaig estar un any. Per què tan poc us preguntareu! Fàcil: un club no és un nom. Són les persones que el conformen, i allò que buscava ja no existia més que en el record d’una època passada. Així que no vaig trobar la motivació per continuar.

Un altre forat de temps va transcórrer fins que un bon dia l’Aina i en Roger, els meus fills, em varen dir que es volien apuntar a atletisme! La tènia adormida va tornar a reviure! que bé! tornaria a competir pel Sant Celoni! Sorpresa la meva quan vaig descobrir que el club era un altre, el Baix Montseny! i on van els meus fills vaig jo. Aquí hi vàrem estar dues temporades, i he de dir que a mi em van tractar molt bé, però els nens es varen desmotivar fins el punt de voler deixar de fer atletisme. No en sabria definir les raons, o potser sí, però no cal. Així que abans de llençar la tovallola, i amb un dimoniet enfilat a l’espatlla amb forma de Donato dient-me lo feliç que seria tornant amb el Sant Celoni, i la de coses que podríem fer entrenant un bon grapat de bons atletes, vaig poder convèncer a l’Aina i en Roger de donar una segona oportunitat a l’atletisme. Ara des del CASC.

Amb els vots renovats per part meva, i sota un projecte engrescador dirigit i encapçalat magistralment per en Carles Lombarte, en Donato Pacheco, i tants d’altres bons entrenadors, vaig retornar al club que em va permetre reenganxar-me per primer cop en el món de l’atletisme, i els meus fills varen trobar la motivació per seguir formant-se i descobrir noves disciplines atlètiques."

🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

En Marçal compta les seves participacions als diferents Campionats per medalles, la qual cosa li va valdre la temporada passada 16 posicions de podi que li han correspost 11 medalles, ja que algunes proves formen part d'un pentatló de llançaments i no es premien individualment. No ha marxat amb les mans buides en cap desplaçament en el primer any de la segona etapa amb el nostre club. Fem una repassada Campionat a Campionat:

1r Campionat de Catalunya de Llançaments d'Hivern Màster (Sabadell)
Martell (7,260kg):    40,70m CAMPIO DE CATALUNYA
Martell pesat 35-49: 12,77m CAMPIO DE CATALUNYA

 

I Campeonato de España Máster de Invierno de Lanzamientos Largos (Monzón)
Martell (7,260kg):    41,09m MEDALLA  DE BRONZE
Martell pesat 35-49: 12,87m CAMPIÓ D'ESPAÑA

Campionat de Catalunya de Pentatló de Llançaments Màster 2018 (Castellar del Vallès)
Pes, disc, martell, martell pesat i javalina: 2661 punts MEDALLA DE PLATA

Campeonato de Espanya Màster 10.000, Pentatlón Lanzamientos y Combinadas 2018 (Gavà)
Pes, disc, martell, martell pesat i javalina: 2625 punts MEDALLA DE BRONZE

Campionat de Catalunya Màster Individual i de relleus 2018 (Mollet del Vallès)
Disc (2kg):                32,49m MEDALLA DE BRONZE
Martell (7,260kg):     42,36m CAMPIÓ DE CATALUNYA
Martell pesat 35-49: 12,40m CAMPIÓ DE CATALUNYA

LIII  Campeonat de España Máster (Vitoria)
Martell (7,260kg):     43,13m MEDALLA  DE BRONZE
Martell pesat 35-49: 12,80m MEDALLA DE PLATA

Ara que ha passat a la següent categoria, màster45 i que serà el pipiolo de tots els participants, esperem que aquesta nova temporada 2018-2019 segueixi aquesta trajectòria tan fructífera... 😜😜😜

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃🏃

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________